1.- Coincidirem de ben segur que un dels contrastos més bèsties que vivim avui en aquesta banda de la Mediterrània el tenim en les imatges que ens arriben des de l’altra banda de la mateixa mar. Com el podríem definir? Amb només 30 anys i escaig de vida democràtica a les nostres esquenes, des d’una òptica que prioritzés la vitalitat i la fraternitat humanes, podríem argumentar que mentre nosaltres dubtem entre l’abstenció, el vot en blanc i el vot a partits hegemònics o a coalicions ja prou conegudes, ells estan fins i tot disposats a perdre la vida per guanyar la llibertat. En termes més polítics, i menys èpics, parlem aquí, a la ribera nord, de desafecció amb la política democràtica, i assagen allà, a la ribera sud, les possibilitats de la revolució democràtica. Sigui com sigui, estaríem assistint a una més de les paradoxes que comporta això de viure en un món global.
2.- En relació amb la desafecció política, o a la baixa qualitat de la democràcia que vivim aquí, gairebé està tot dit, redit i empíricament contrastat. Que si és una qüestió que afecta a tot l’Occident, que si la idea d’Europa és poc engrescadora perquè es troba massa esbiaixada cap a les qüestions monetàries, que si amb Espanya no hi ha res a fer, que si els joves, que si els immigrants, que si ens hem convertit en un país de nous rics; bla, bla, bla. Aproximacions certes totes elles en bona mesura, intel·lectualment poc discutibles, però que, almenys des del nostre punt de vista, es tractaria d’unes aproximacions que no incideixen de manera suficient en l’element que és el veritable fil conductor: tant si parlem de política municipal com si ho fem de política europea, el perquè de les altes taxes d’abstenció que es donen a casa nostra bàsicament es trobaria en la perversió del llenguatge que es practica des de la política institucional.
3.- Quantes vegades hem sentit, o tingut l’oportunitat de llegir, expressions del tipus estic a disposició del partit? No és sorprenent el fet que alguns polítics en actiu destaquin avui l’experiència que són capaços d’aportar, tractant-se dels mateixos que, anys enrere, reclamaven deixar pas a la joventut? Qui no recorda promeses quantificades de creació de llocs de treball, o el suport emfàtic de tot un presidente del govern d’Espanya a l’aprovació de l’Estatut? Per no referir-nos a l’abús dels grans conceptes -la justícia social, la defensa dels més febles, la solidaritat, l’atenció als desvalguts- quan s’ha demostrat reiteradament la incapacitat per construir una alternativa política al domini del capital financer; a plantar cara a aquest conglomerat difús de grans bancs, agències de qualificació i fons d’inversió que ara anomenen els mercats.
4.- Si, per una banda, entenem que la política no és sinó un aspecte indefugible de la mateixa condició humana –per tant, que la política és una pràctica pública que existirà mentre hi hagi homes i dones– i, per altra banda, ens mostrem preocupats per l’evolució negativa que aquesta viu en els nostres dies, molt ens sembla que el més prioritari passa per retornar el valor a les paraules. Per saber dir no, quan calgui dir-ho. En altres paraules: si volem ciutadans en lloc de súbdits, començant des de l’àmbit municipal, cal anar més enllà del llenguatge de la correcció política.
5.- A partir de l’anterior benentès, pensem que la construcció d’una societat decent serà més creïble. Que al poder polític no li caldrà humiliar els seus membres mitjançant la creació de xarxes clientelars, o practicant el populisme i el paternalisme més grollers per anar fent la viu-viu. A una altra escala, tampoc serà suficient tenir un grup de pressió al darrere per convertir qualsevol demanda en un servei públic estable. Entre altres raons de pes, perquè si com a societat estem interessats a mantenir les conquestes socials que signifiquen les prestacions originàries de l’Estat del benestar, també des de l’administració local caldrà enfilar les pertinents reformes per no perdre allò que tant ha costat d’aconseguir.
6.- Des de Compromís amb Vilanova i la Geltrú volem ser la referència d’una altra manera de fer les coses; de practicar la política a casa nostra, a la nostra ciutat, a Vilanova i la Geltrú, a partir d’uns altres pressupòsits. A la democràcia representativa, liberal, els partits polítics actuen de transmissors entre la societat i la política. Encara són del tot necessaris. El problema comença, però, quan aquests mateixos partits, presoners de les inèrcies consubstancials a la seva pròpia estructura, prioritzen altres interessos. Els personals, per exemple. És quan hom parla del poder dels aparells. Per evitar aquesta deriva, del tot antidemocràtica, en cas de treure representació ens autoexigim la limitació a un màxim de dos mandats. Perquè pensem que la política no ha de convertir-se en un modus vivendi. Perquè no pot ser un anar saltant de càrrec local a càrrec nacional, o estatal, i tornar a començar. Prioritzar la meritocràcia més que l’igualitarisme que iguala per baix, i portar a terme una campanya electoral austera i transparent, és tot el que podem fer des de l’àmbit municipal, i volem fer des de Compromís amb Vilanova i la Geltrú, per millorar la qualitat de la democràcia. Altres propostes del tot necessàries, com els canvis del sistema electoral i les llistes obertes, s’escapen de les nostres possibilitats i de les competències ciutadanes locals.
7.- A la pràctica d’un llenguatge que contribueixi a la construcció d’una societat decent, a les reformes que es necessita implementar per mantenir els pilars bàsics de l’Estat del benestar a l’àmbit municipal, i amb l’objectiu de retornar el prestigi a la funció pública, evitant la confusió interessada entre tècnics i polítics, des de Compromís amb Vilanova i la Geltrú també optem per les polítiques públiques del sentit comú i de la sensatesa. El discurs de la política municipal ha de tenir com a menys prejudicis millor. Per exemple: per què un no pot declarar-se conservador en temes medioambientals i patrimonials, liberal en qüestions culturals, o que afectin a la privacitat, i partidari de la provisió de béns públics en àrees com l’educació, els serveis socials i la salut? El marc local permet una flexibilitat ideològica més gran que els marcs nacional o estatal. Una flexibilitat que en cap cas ha ser entesa com a incoherència.
8.- Del que hauria de tractar-se, en definitiva, i és aquí on centrarem tots els nostres esforços, és de posar fi a una manera de fer, la dels partits hegemònics, que amb la seva escassa democràcia interna han suposat una pèrdua d’independència dels càrrecs electes i una major fidelitat cap als aparells que cap als ciutadans. El cercle viciós que formen el paper dels aparells dels partits , la mediocritat i el cinisme institucionals, la desafecció ciutadana i la pèrdua de qualitat de la democràcia i, en últim terme, la paràlisi de la ciutat, cal que el desterrem d’una vegada per totes.
Article publicat el 25 de febrer al Diari de Vilanova
Compromís amb Vilanova i la Geltrú 